Portada » Ciutat Vella

Gamba?

LLOC: Passeig de Colom (Ciutat Vella)
DATA: Diumenge, 10 de juliol de 2005
AUTOR: Pere Castaño <peret@perecastanyo.cat>

Mariscal és valencià, això tothom ho sap; també tothom hauria de saber que de paelles i arrossos al País Valencià en fan un munt i ben diferents, i amb això vull anar a parar a una especulació agosarada: el fet que en Javier Mariscal sigui valencià no vol dir que necessàriament hagi menjat mai una paella amb marisc, particularment amb gambes... També pot ser que mai hagi vist una gamba, així s’entendria que hagués batejat inadequadament el seu monument del Moll de la Fusta amb el nom d’aquest saborós animalet marí, si és que va ser ell el responsable de la denominació.

M’explicaré: la gamba (la de veritat) és un crustaci de l’ordre dels decàpodes, hi ha a les nostres costes no menys de quatre o cinc espècies, entre les quals el gambot que per les seves dimensions podria haver inspirat la gegantina escultura... però cal observar que cap d’aquestes bestioles saboroses (sobretot amb all i julivert) cap, deia, té pinces! Unes potents extremitats pròpies d’altres habitants aquàtics, com ara els llamàntols, les llagostes o els escamarlans (tots també molt bons). És veu ben clar que la denominació triada, “la gamba de Mariscal” amb que la coneixem, és la menys adient ateses les característiques morfològiques de l’animal representat.

Però jo descartaria la possibilitat de que l’artista no conegui les gambes, he compartit taula amb ell i sé de què parlo... més aviat m’inclino per atribuir a altres instàncies la tria del nom de la criatura: algun dels polítics que ens governaven a l’època de l’erecció dels xiringuitos, que hauria estat més amatent a sortir a les fotos que a la correcció filològica del que s’inaugurava.

Tot i que n’estic ben convençut de que ells –tots- han xuclat els cap d’una gamba més d’una vegada i s’han llepat els dits! La tria de l’insòlit nom esdevé així un misteri impenetrable, o una manifestació d’incultura de grans proporcions.

3 comentaris


Rectificació:

La inclusió d'aquesta història al capítol "Anada d'olla" m'ha causat un efecte singular que ofereixo com a material d’estudi als especialistes de la exploració de la ment humana: la somatització del concepte... i soc jo qui se n’ha anat de l'olla, en escriure-la! (es veu que hauria agafat la neurona en hores baixes...)

On diu llagostes, volia dir CRANCS, especialment el que anomenem "bou", gran i robust; i es que les delicioses llagostes NO tenen pinces, tampoc. Bé, què us haig de dir, si segurament en mengeu tot sovint, oi?

Pere Castaño - 11/07/2005 12:19


Doncs m'he estat mirant la web de l'estudi d'en Mariscal (www.mariscal.com) i allà l'anomenen "llagosta gegant"... així que sembla que son els mateixos creadors que li van posar aquest nom. De fet, era un encàrrec pel restaurant Gambrinus (de gamba) de l'any 1988.

Nuit - 11/07/2005 14:14


Tant se val Nuit, les llagostes tampoc gasten pinces –he mirat d’aclarir-ho en el meu comentari de rectificació- i la denominació continuaria sent impròpia...

A més, Gambrinus no ve de gamba ni de lluny: aquest nom propi ja s’esmenta a Alemanya de fa segles per denominar l’introductor a Europa de la cervesa, la elaboració de la qual hauria après de la mateixa Isis, deesa egípcia de la fertilitat –tenim evidències de que els egipcis ja n’elaboraven- donant per fet que té un origen diví, cosa de la qual no cal convèncer als bevedors recalcitrants.

Els belgues, en canvi, tenen per cert que la difusió d’aquest beuratge la devem a un seu ciutadà: Gambrinus, aprenent de vidrier flamenc (de Flandes) a qui un follet del bosc li hauria lliurat la fórmula per a fabricar-la, sembla que a canvi d’endur-se’l –al cap de trenta anys- cap al seu món tenebrós i subterrani (un mite fàustic més).

D’una manera o altra, a tota la Europa cervesera se’l considera una mena de déu o sant patró de la cervesa i dels seus consumidors; hi ha una abundant iconografia que és força freqüent en anuncis, rètols d’establiments i etiquetes d’ampolla, sempre se’l representa com un home panxut, ros i galta vermell, amb expressió riallera. Responsable doncs, de les voluminoses panxes que llueixen els contumaços bevedors en els països de centreuropeus.

Pere Castaño - 11/07/2005 15:29
Deixa el teu comentari
Per deixar un comentari has d'estar registrat:

Nom d'usuari:

Password:




Has oblidat la teva contrasenya? | Has oblidat el teu nom d'usuari? | Et vols registrar?
cerca Cerca avançada
 
Mostra al mapa
filtre

Amor

Anada d'olla

Ficcions

Històric

Històries de bici

No a la guerra

Queixa

Quotidià

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

2011

2012

2013

2014

2015

2016

2017

2018

2019

 


 
Contacte | Staff | © Bdebarna 2010