Portada » Ciutat Vella

Miracle!

LLOC: Estació de França (Ciutat Vella)
DATA: Dimecres, 9 de novembre de 2005
AUTOR: Pere Castaño <peret@perecastanyo.cat>

Va haver una època que em relacionava amb un grup de cineastes afeccionats; algun fins va arribar a estrenar pel·lícula a les sales comercials i altres han anat fent documentals, filmacions comercials i encàrrecs dins el camp publicitari, docent, etc. Als seus inicis tots, amb més o menys encert, feien films de diversa durada i guions que anaven des de la pura experimentació fins a la narrativa més ortodoxa, gairebé sempre d’inspiració esquerrana. Com que anaven mancats de recursos econòmics, sempre els calia cooperació desinteressada i em van utilitzar força vegades de figurant (extra, per dir-ho d’altra manera) però en alguna ocasió també em van distingir amb alguna aparició més individualitzada... Així em vaig poder veure caracteritzat com a falangista, de majordom amb lliurea dins el palau del Pardo o fent de soldat de la Guardia Mora (la que havia estat l’escorta personal del funest general Franco), entre d’altres delícies. Els mitjans eren d’allò més escassos però gràcies a l’amistat i un lloable esperit corporatiu s’obtenien col·laboracions personals molt apreciables. Per exemple, en la ocasió que jo feia de majordom vaig fer coneixença amb el que ja era un actor de consolidada reputació, Xabier Elorriaga, ell interpretava el paper de Marquès de Villaverde, cunyat del dictador. Avui encara em sorprèn agradablement veure on han arribat alguns homes i dones de la escena amb qui vaig compartir els precaris platós i els migrats mitjans d’aleshores. Tot plegat donava a aquelles sessions un clima d’allò més divertit i resultava una experiència gratificant; només diré que una vegada feia d’extra amb nosaltres el mateix Jean Claude Leaud, l’actor fetitxe de François Truffaut, rigorosament cert!.

La situació que evoco en aquest apunt respon a un d’aquests papers en que em tocava interpretar un personatge. Com que sempre he estat de complexió robusta m’havien triat per a fer de guardaespatlles d’un Conseller de la Generalitat (restaurada feia poc) que vivia un conflicte força tens ja que tenia plena responsabilitat en el primer projecte de que es va parlar sobre un transvasament de l’Ebre de petites dimensions, petit fins al punt que en deien “mini transvasament” –aquest fet va ser real i molt anterior al corrupte Pla del PP- però com que ja es lesionaven alguns interessos de propietaris o regants de la zona, se suposava que la integritat del conseller corria algun risc i era imprescindible la companyia de “goril·les” per garantir la seva persona... i ja em veus a mi, que soc incapaç d’esclafar una mosca, fent de pinxo amb gavardina i ulleres fosques.

La seqüència mostrava el Conseller en el moment d’agafar el tren a l’estació de França, acompanyat d’algun secretari i els escortes. S’havia de filmar els moments previs i les darreres instruccions que el polític donaria als seus subalterns, reunits amb ell a l’andana abans de marxar cap a les terres de la Ribera d’Ebre, el càmera filmava assegut en una cadira de rodes que empenyia la Roser (que a la vegada tenia paper en altres escenes) i l’Antoni dirigia - amb un bon humor indestructible- les nostres inexpertes evolucions a l’escena. Com era d’esperar la filmació havia suscitat expectació entre les persones que s’estaven a l’estació i que s’havien congregat encuriosides al voltant de tot l’equip. En algun moment que jo era fora de camp, vaig poder escoltar els comentaris de dues dones força grans –no tindrien menys de setanta anys- que s’admiraven de la fermesa d’aquell pobre noi minusvàlid que manejava destrament la filmadora i de la palesa voluntat de superar la seva condició de disminuït físic!

Vam acabar de rodar la escena amb les exclamacions d’alegria consegüents... i vam haver de córrer a assistir una de les velles dames d’una mena de desmai que li va sobrevenir en presenciar allò que es podia identificar amb un miracle: el noi que filmava s’havia aixecat de la cadira de rodes per dirigir-se caminant decididament cap al grup que celebrava la culminació de la feina.

Un cop explicat que els cineastes amateurs no disposen de rails, vagonetes i grues per fer els “travelling”, ni gairebé cap de les imponents infrastructures dels estudis professionals, ja van entendre que aquells moviments lineals i continuats de la filmació, per que no pateixin sotracs d’imatge, s’han de fer amb una cadira de rodes, recurs elemental però que simula el mateix, si se sap fer anar. Puc ben assegurar que l’esglai de la senyora no va ser cap actuació “de cine”.

3 comentaris


La Història no em perdonaria que no rectifiqués un detall del relat: el Marquès de Villaverde no era cunyat del dictador Franco sinó el seu gendre. El cunyat de veritat –Ramón Serrano Suñer- va ser tristament cèlebre per les estretes relacions que va mantenir amb un altre monstre de la humanitat: Adolf Hitler.

Pere Castaño - 10/11/2005 11:01


Vaja, tencs cops amagats, Pere. Per cert, recordes el
nom de la pe·lícula? i, sobretot, en quin film va
col·laborar Jean Claude? ;)

Nuit - 11/11/2005 22:43


No Nuit, no son cops amagats... és la vida - o currículum, com se'n diu ara-. El cert és que érem una colla d'amics capaços de fruir de les dèries personals en companyia i companyonia. Tota aquesta història arrenca de la coneixença que vam fer a l’Escola Massana, on uns fèiem estudis de plàstica publicitària, altres de decoració i alguns (i algunes) d’oficis artesans. Era una època d’agitació contra el règim totalitari i alternàvem conspiracions antisistema amb la pràctica del que més endavant havia de ser el nostre futur professional.

Puc dir-te sense dubtar que el títol de la peli que motiva la història de “Miracle!” és “Viatge a la darrera estació” i que la va dirigir l’Antoni Martí, aleshores company d’escola i avui establert a l’Empordà, on fa documentals i filmacions especialitzades. Però no puc recordar el de la pel•lícula on va participar-hi el Jean Claude, ni qui la dirigia tot i que per detalls, ara un pèl confosos (han passat anys), podria ser ben bé la Rosa Vergés... en canvi tinc molt presents alguns detalls de la seqüència que esmento: va ser a la masia Can Negre (un edifici modernista de Josep Ma. Jujol que presideix el Parc Municipal de Sant Joan Despí) la escena representava un concert clàssic de música de cambra, que era interpretat –realment, i aquí rau un dels excepcionals atractius del moment- per els germans Claret, al violí i al violoncel i per Besses al piano, tot un luxe!

El cas és que en aquesta ocasió només m’havien convocat per a omplir la platea d’un simulat auditori, que era en realitat el vestíbul de la casa Negre, on s’hi va instal•lar un empostissat a manera d’escenari per als músics. Un cop assegut vaig veure que la meva veïna de butaca era una rosseta extraordinàriament bonica –en aquell mateix moment vaig començar a considerar la possibilitat de que Déu existia certament- també vaig notar que parlava en francès i quan vaig allargar la vista una mica més enllà (una butaca més enllà exactament) em va semblar que el tio que s’hi asseia m’era conegut... i tant que ho era! El mateix J.C. Leaud de les pelis del mite de la “nouvelle vague”!

La explicació me la van donar els meus amics en acabar la filmació: l’actor era de vacances a la Costa Brava i naturalment es relacionava amb la gent del cinema d’aquí, per amistat va afegir-se al projecte i no va tenir cap mania en fer de figurant, com jo mateix. Així que per una estona puc dir que vaig compartir la glòria del setè art amb una figura estel•lar del cine més avançat i compromès d’Europa.

Pere Castaño - 11/11/2005 23:27
Deixa el teu comentari
Per deixar un comentari has d'estar registrat:

Nom d'usuari:

Password:




Has oblidat la teva contrasenya? | Has oblidat el teu nom d'usuari? | Et vols registrar?
cerca Cerca avançada
 
Mostra al mapa
filtre

Amor

Anada d'olla

Ficcions

Històric

Històries de bici

No a la guerra

Queixa

Quotidià

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

2011

2012

2013

2014

2015

2016

2017

2018

2019

 


 
Contacte | Staff | © Bdebarna 2010