Quins fums!

El tabac ha fet córrer rius de tinta des que es va encetar la controvèrsia sobre la nova Llei que pretén regular-ne els fums. Certament, de la dita llei i la seva aplicació tothom en té una visió particular i la meva personal experiència és que molts hi surten perdent i jo em trobo entre els damnificats, per que gairebé m’impossibilita d’entrar a fer un cafè enlloc. M’explico: a mi em molesta enormement respirar la fètida fumera que genera la combustió del tabac, els amics i parents ho saben i moltes vegades en moderen espontàniament el consum –cosa que els beneficia a ells en primer lloc i com que en son conscients de vegades m’ho han agraït i tot- a més, als llocs públics, la obligada convivència en un mateix espai feia que algunes (poques) persones desconegudes tinguessin el mirament de demanar si et molestava el fum. Fins i tot, més d’un cop havia copsat la renuncia que feien alguns en considerar que vulneraven el dret d’altres a respirar una atmosfera menys nociva, d’això se’n diu educació o respecte, i no saben com ho agraïm.

Ah, però això ha canviat! Ara, a la porta de la immensa majoria d’aquests establiments –he dit im-men-sa majoria- hi ha un rètol que ho diu ben clar: ES PERMET FUMAR; en conseqüència deuen considerar que estan en un terreny vedat, que els pertany i on els no fumadors ja sabem a què ens exposem en entrar-hi; potser estic obsessionat però m’ha semblat detectar una mena de suficiència que fa que actualment els amants de la conjuntivitis, les bronquitis, els càncers de gola i de pulmons i l’alè pudent encenguin aquest vehicle de malaltia i mort prematura amb una altivesa desafiadora, que ens deixa en franc desavantatge als de sempre.

Fins ara passàvem per rars i maniàtics davant dels fumadors desconsiderats, però és que ara, a partit d’una llei incongruent que defuig responsabilitats i faculta als propietaris dels locals públic a complir-la -o no- resulta que els no fumadors ens hem convertit en intrusos i hem de fer llargs periples per trobar un lloc on consumir un refresc o l’entrepà sense empassar-nos la miasma del vici aliè.

M’ha semblat que per acabar vindria a tomb un apunt històric i presentar el lloc on va haver-hi la primera “Expendeduría” de tabacs i timbres, la que ostentava el número 1 de Barcelona. Aquí, al carrer de les Basses de Sant Pere, encabida en un portal d’escala de veïns. Era minúscula i malgrat que és tancada fa molt de temps diuen que a dins encara hi ha intacte el precari mobiliari que tenia quan era activa. L’estanc més proper a la que fou casa meva –a la plaça de Sant Agustí Vell- també va plegar fa anys i es podria arribar a imaginar que al meu antic barri de Ribera hagi anat de baixa el negoci del fum... tant de bo!

estic totalment d'acord amb vostè

Tens tota la raó. Des que es va aprovar la llei se'm fa molt difícil d'entrar en qualsevol bar. Em trobo, per exemple, que ara a molts cafès als no fumadors ens reserven un petit espai mentre que fins i tot la barra és per als fumadors. Vaja, que els que no fumem ho tenim molt pitjor que abans, i ja no ens respecten.

Hola... per començar caldria puntualitzar que soc fumadora, encara que tampoc m'agraden els bars carregats de fums... tinc els ulls delicats. El millor és un bon sistema de ventilació. Recordo un bar a Glasgow on tot el sostre eren tubs de ventilació (de fet jugaven amb els tubs de ventilació com una eina més de decoració del bar)... i, tot i que la gent fumava, l'ambient era cristal·lí. Amb el tema de la nova llei el que sí ha passat és que ara els bars petits on és pot fumar s'hi fuma el doble i, a més, no és ventilen (abans obrien portes o finestres i ara no)... Sobre el tema del respecte, és el que passa quan és vol imposar l'educació per llei: perd l'educació i perd la llei.

Senyora nocturna, per la mateixa regla de tres, la llei tampoc hauria de ficar-se amb els que condueixen temeràriament, ni amb els que fan vessaments tòxics o els que estomaquen les dones. Si no hi ha educació s'ha d'aplicar la força (de la llei!)... i mentrestant anar menant als més joves (amb la educació!) cap a conductes més cíviques, a veure si algun dia ens en sortim amb la convivència.

Que demagog ets, noi! com pots comparar una cosa amb l'altre... el problema és dòna quan s'intenten legislar problemes de convivència, no delictes!!!!

... i de salut pública, estimada. I no he dit que sigui fàcil!