Portada » Ciutat Vella

Avís d'emergència per a nostàlgics

LLOC: Carrer Freixures (Ciutat Vella)
DATA: Dijous, 15 de setembre de 2005
AUTOR: Pere Castaño <peret@perecastanyo.cat>

Espero que entre els habituals del “nostre” web hi hagi prou personal que tingués ús de raó als anys seixanta, ja que la història s’hi remunta i sensibilitzarà especialment aquells que en tinguin referències personals.

De tota manera, qualsevol Bdebarnauta i de qualsevulla edat hauria de saber que aquesta menja tan comuna d’avui en dia, el pollastre, en altres èpoques era reservada a festivitats i poques –molt poques- ocasions més. Això ja fa pensar que era cuinat a casa amb tota la dedicació i cura de les mestresses (aleshores els homes NO entraven a la cuina) que hi abocaven tota la saviesa ancestral i generalment reeixien amb plats memorables. Per a la seva desgràcia –ara em refereixo als pollastres- les granges avícoles van democratitzar el consum d’aquesta au i vam començar a menjar-ne més sovint, amb una abominable pèrdua gustativa això sí. I aquest fet va propiciar un negoci nou que revolucionaria els diumenges casolans (i més tard, gairebé la cuina de cada dia): es tractava dels establiments que rostien pollastres a l’engròs en unes màquines que feien giravoltar un ast on si enfilaven uns quants cadàvers de l’animalet. Les mestresses disposaven de més temps lliure ja no havien de despendre el matí sencer en la elaboració del dinar i bastava una estona de cua en la botiga del barri, comprar l’ocell cuit i cap a casa... Més endavant vindria la moda de que alguns mascles cuinessin d’afecció, però això ens duria a altres consideracions sobre la vida de família... i ja us puc dir que no totes serien positives.

Jo estic gairebé segur que el primer establiment d’aquesta mena obert a Barcelona, va ser El Piolindo del carrer Freixures, 6. L’èxit va ser immediat, pel que tenia de deslliurador de les servituds domèstiques i per que la tècnica del rostit aromatitzat amb les herbes i condiments escaients donava a aquella carn de granja (més aviat disgustada i segons quina part anatòmica, una mica eixarreïda) un sabor i aromes prou satisfactoris. Bé, el cas és que el dia de la Diada, tornant del Born, se’m va acudir de passar-hi per davant, feia anys que no hi anava –molts- i vaig tenir la sensació que havia traspassat el túnel del temps, tot era igual que quan es va inaugurar: uns tamborets d’eskai, una barra llarga, llarga, la caixera on havies de fer la comanda (no la noia no era la mateixa, la guixeta), el color de les parets, el taulell on lliuren les comandes... i sobretot uns paraments i una columna recoberts de gresite multicolor, que era el més característic de la casa.

Però tota la il•lusió que vaig experimentar, en recuperar una imatge del meu passat remot, es va esvair llegint el rètol de la porta que amenaça amb l’inici d’unes obres de reforma que segurament esborraran per sempre la postal retrobada. És per això que he volgut fer aquest avís d’urgència destinat a aquells que hagin freqüentat aquell temple de la gastronomia popular, per que puguin acomiadar-lo amb la certesa de que tot s’acaba, però tenim dret a plorar-ho.

I els més joves, que vulguin conèixer un element pioner tan singular i tan imbricat en la vida popular dels voltants de Santa Caterina, sàpiguen que només tenen temps fins al diumenge que ve, dia 18 de setembre de 2005.

13 comentaris


Aquesta història em recorda la d'algunes farmàcies
amb façanes modernistes que els propietaris han
canviat per modernes portes de vidre per
modernitzar-les. Conec un cas al carrer Princesa i
bastants més.... En fi, la febre modernitzadora ho
envaeix tot i converteix racons únics en el mateix
de sempre. Gràcies per la història i per la foto.

Nuit - 16/09/2005 00:47


Síii, jo no tenia ni ús de raó ni res de res als anys seixanta; però fins no fa tant sí que tenia una tieta de mon pare que vivia per allá amb la que anávem a dinar els dissabtes, i els pollastres del Piolindo eren uns clàssics!! Inclús veient la foto recordo clarament haver-hi estat!

Ostres, a veure si em puc espavilar i posar-hi els peus abans d'aquest diumenge; no sé pas si podré...

Mi K - 16/09/2005 01:28


El diumenges també obren i, cosa que no havia dit, la carta de menjars per a endur-se és força extensa, molt més que la oferta que solen tenir normalment aquests comerços "a l'ast". També s'hi pot menjar a la barra i en aquest cas ofereixen alguna especialitat més que s'afegeixen al menú per a portar a casa.

Ara no us penseu que estic d'acord amb l'amo, eh?

Pere - 16/09/2005 09:38


Gràcies Pere per aquesta aportació ,ja que ara visc a la Barceloneta i fa molt de temps que no passo pel carrer Freixures , cosa que vaig fer durant molts anys, dons treballava a una Farmàcia de la Avda. Francesc Cambó (Abans Avda.Catedral) i vivia a St. Pere Més Baix davant d´un cinema desaparegut (ara pàrking).El meu recorregut passava per aquest carreró i més d´una vegada (sobre tot quant tenia guàrdia els dissabtes i/o diumenges) havia menjat en el Piolindo el seu menú : un quart de pollastre ,amb croquetes i empanades , amb una copeta de " vi gasificat ".
Com dius, estem fets uns nostàlgics (que farem ).
I com apunta la Marta, en les remodelacions de moltes farmàcies, han destruït autèntiques joies d´art. On treballava , teníem unes vitrines- expositors hexagonals i els vàrem donar al museu Marés , però moltes portes i vitrines ( amb vitralls modernistes) de farmàcies que coneixia , han anat a parar a les escombraries.
A qui li pertoca de l´ administració, no fa res per a preservar coses de la nostra historia i dins d´uns quants anys , pagaran un “ futimen de calés ” per poder-les exposar en un museu.
Carles øƒ

Carles øƒ - 16/09/2005 10:43


Carles, et dedicaré una propera intervenció on connectaré dos dels llocs que esmentem: el cine Manila (que és el que tu refereixes) i el Piolindo. Tots dos establiments tenen protagonisme en un fet de joventut que vaig viure en primera persona. Per cert, ma mare també viu a la Barceloneta i això fa que freqüenti el barri, del que no sé si desvelar algun "secret"...

Pere - 16/09/2005 11:46


El Madrid acaba de guanyar a Bilbo i estic emprenyadíssim,així que he tornat al ordinador i cercant l'arxiu de bdebarna m'he trobat amb aquesta emotiva i evocadora història.Als anys seixanta ja tenía ús de raó i alguns cabells més. Pere em sembla que ja et vaig explicar algun cop que la que avui és la meva esposa, fins que ens vàrem casar,va viure al carrer dels Metges,2 just al edifici on als baixos hi havia la bodega Masquefa(Joan Amades la cita en el seu llibre Històries i Llegendes de Barcelona.
Pel que t'explico no només em resulta entranyable el record del Piolindo sino també d'altres que ben segur tu recordaras i que complementan aquest:
anar a comprear patates fregides a la petita xurreria del carrer Álvarez de Castro,fer el vermutet al bar Esplai o al Mundial,comprar el cava o el vinet a la bodega Maestrazgo i comprar el tortellet a la pastisseria Tarraco o Brunells.
Òstia,em està envain la malenconia només de recordar com ha canviat aquell barri, gairebé no el coneix ni "la madre que lo parió".M'en vaig a dormir que ja és hora.
Pere no tens cap història de l'ecomomat del militars que hi havia al final de la baixa de Sant Pere? i de la casa de joguines Rufino del carrer de la Princesa?.

Enric - 12/02/2006 01:12


La nota de dalt la podria haver escrit jo mateix... Efectivament, tinc les mateixes referències que l’Enric i de cada un dels llocs que cita en servo algun record; per exemple, fa pocs dies vaig fotografiar la bodega Masquefa per escriure’n alguna cosa, de la xurreria recordo les cues que s’hi formaven els dies de festa. Recordo també la particularitat de que em feien anar a comprar el “xampany” (ningú en deia cava, aleshores) al Maestrazgo... però el vi era del celler que hi havia al Portal Nou i ara no sabria dir el perquè d’aquesta distinció.

Al bar Esplai hi anava amb la colla quan, excepcionalment, disposàvem de diners a prendre el que en dèiem una “vaca” (llet envasada Letona ben freda, amb xarop de grosella o de menta; això a l’estiu que a l’hivern era el mític Cacaolat calent) però el vermut sempre s’havia fet a casa, només els diumenges i ja entaulats per dinar,així el Mundial no era més que el bar d’en Pasqual, el veí del primer pis de la meva escala que amb la seva dona, la Maria, ajudaven al pare darrera de la barra i a la cuina respectivament, ara sí que hi vaig alguna vegada, ara que ja no visc al barri.

Enric, si vols saber alguna curiositat de la pastisseria Brunells visita la història “Hirohito menjant panellets”, al seu dia jo hi vaig fer-hi un comentari en que recomano visitar de passada la botiga que una néta de la casa, la Elisa, ha parat a Flassaders i no em fa res d’insistir per que paga la pena.

Esmentes també un dels que eren misteris del barri: l’economat, que era conegut al veïnat com “els militars” sense adjectius, encara que molts de nosaltres n’hi afegíem mentalment algun, i que si ara això et podria portar als tribunals, en aquella època seria un consell de guerra sumaríssim, directament. No en tinc cap història altra que sempre intentava veure-hi més enllà de la porta del recinte, ja que se m’afigurava un món apart, per la seva privacitat... de la meva escala ningú hi anava a comprar ja que tots teníem històries d’exili i derrota bèl•lica al darrere, en conseqüència cap relació amb els usuaris de pistoles i canons. Feia molta ràbia que a més d’haver esclafat la democràcia, els militars tinguessin accés als productes d’alimentació i consum a més bon preu que els vençuts.

Finalment, et puc dir que novament soc veí de la casa Rufino, ja que visc a cent-cinquanta metres del seu actual establiment de venda al major, que és al carrer València, entre Casanova i Muntaner. El rètol que anunciava “juguetes y baratijas” i els aparadors plens de somnis ens feien imaginar uns Reis carregats de joguines, ens hi encantàvem i deixàvem volar fantasies pròpies del país de Xauxa, oi?


Pere Castaño <peretcs@menta.net> - 12/02/2006 09:51


Mira per on em passat dels records jovenívols del teu barri als records del meu.No gaire lluny de aquí, València (Muntaner-Aribau) hi havia un dels cines de barri i sala de ball (també si feien sessions de boxe i lluita liure),l'Iris., que cojuntament amb l'Emporio(Consell de Cent, entre Villaroel i Casanova)ens feien els dies de feste més agradables.
Un dia tens que explicar, si ho saps, que el terreny on es va edificar el teu bloc d'habitatges,l'ocupava la coneguda casa Frigo, la de gelats que he anat a comprar!.

Enric - 16/02/2006 00:17


M'ha semblat escoltar per Onda Rambla que el popular i nostàlgic Piolindo ha patit,aquest matí, un incendi que l'ha destruit totalment.
Que en sabeu?.És cert?.

Enric - 14/06/2006 21:46


ÉS CERT, aquest matí (dimecres 14-06-06) el Piolindo del carrer Marià Cubí ha sofert un aparatós incendi que l'ha destruït totalment. El fum i la pudor de plàstic i oli cremat ha invaït tota la zona del C/ Balmes i la Via Augusta a l'alçada del mateix C/ Marià Cubí. Aquesta tarda hi he passat, i a través dels forats de la porta de ferro es pot observar la DESTRUCCIÓ TOTAL del local. Una llàstima. Desconec l'origen de l'incendi, així com si hi hagut ferits. Segons m'han comentat veïns el desplagament de bombers ha estat considerable. Per sort, els locals contigus no ha sofert desperfectes com a mínim visibles des del carrer. Una gran pena.

robert - 14/06/2006 22:31


Gràcies,Robert per la teva informació, però desconeixia l'existència d'aquest altre Piolindo, jo em creia que era el del carrer Freixures, del qual en parlava en Pere a la seva història, i que em pensava que ja havia desaparegut.
De totes maneres una veritable pena, si senyor.

Enric - 14/06/2006 23:46


Jo no havia estat mai al Piolindo de Marià Cubí, va ser a partir de la "defunció" de l'original que decidí conèixer-lo i el cert és que no vaig trobar-hi res destacable, del punt de vista de decoració vull dir, no puc dir res del servei o els productes. En tinc fotografies, per que ja que hi era les vaig fer, però al no veure-hi la gràcia de l'altre, el del carrer Freixures, no les he publicat. De tota manera, un sinistre sempre és una cosa lamentable, però des del punt de vista estètic-històric no trobo que s'hagi perdut gran cosa, mentre que el “meu” sí que era representatiu d’una època i l’únic lloc on havia vist emprat el “gresite” d’una manera tan atractiva i singular, fins les columnes de ferro del local n’eren folrades, i les solucions adoptades a l’àrea de cuina, amb la campana de fums de vidre premsat eren tota una lliçó de senzillesa i eficàcia.

Pere Castaño - 15/06/2006 10:18


Ahir vaig passar per "El Piolindo" , rés es igual, la seva decoració i pintura es molt semblant a una coneguda cadena de menjars ràpids ,però em vaig adonar que sobre el rètol (a la façana, a uns quatre metres del terra) hi ha un escut amb la data "1828" que deu se l´any de la seva construcció.

Carles ؃ - 11/07/2006 13:43
Deixa el teu comentari
Per deixar un comentari has d'estar registrat:

Nom d'usuari:

Password:




Has oblidat la teva contrasenya? | Has oblidat el teu nom d'usuari? | Et vols registrar?
cerca Cerca avançada
 
Mostra al mapa
filtre

Amor

Anada d'olla

Ficcions

Històric

Històries de bici

No a la guerra

Queixa

Quotidià

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

2011

2012

2013

2014

2015

2016

2017

2018

2019

 


 
Contacte | Staff | © Bdebarna 2010