Portada » Ciutat Vella

Perquè no s'oblidi

LLOC: Joaquim Costa (Ciutat Vella)
DATA: Dilluns, 15 de maig de 2006
AUTOR: lo <lluna7@hispavista.com>

El cafè Almirall, un dels més antics de Barcelona, va perdre una porta i un cartell centenaris només perquè a algú se li va ocòrrer de cremar-los una nit, després que el que havia de ser un "macro-botellón" al Raval s'acabés convertint en una batalla campal que va empastifar tot el centre de Barcelona. Ja en vam parlar molt, llavors, així que no cal insistir-hi. Però sí que he trobat encertada la iniciativa de l'Almirall. Si més no, perquè no ens en oblidem del tot, en aquest cafè han penjat, a l'entrada, la fotografia de l'abans i el després. La porta i l'antic cartell de fusta pintada i, al damunt, la mateixa porta i la mateixa fusta, socarrimades. Entre una i altra imatge, només unes hores de diferència i bastanta mala bava. Quan vaig fer les fotos hi havia, com es veu, gent que en passar pel carrer Quim Costa s'aturava a mirar-s'ho i comentar-ho. Tant de bó servís perquè a segons qui li agafi un xic de vergonya.

Salut!

6 comentaris


Precisament la vergonya és el primer que es perd amb la ingesta d'alcohol... que en definitiva és el que defensaven els que
volien congregar-se al Raval per a mamar a plaer, convidant així a afegir-s’hi els salvatges de sempre. Potser cal recordar
que aquí mateix més d’un reivindicava la llibertat d'ús dels carrers per a abonyegar-se el fetge amb la beguda.
Probablement, si parles amb algun d’aquests advocats de la llibertat etílica, serà capaç de proferir irades queixes de com
estan de cars els habitatges, de com operen les ETT, de les mancances del sistema educatiu, de la degradació del medi, de
la deslocalització d’empreses, de l’individualisme induït pel poder econòmic... però pocs podran acreditar haver fet cap gran
concentració per demanar solucions.

Ara que, molts aniran a qualsevol discoteca o “botellon” en un bonic cotxe “tunejat”... que conduït de tornada a casa els
papàs, i amb uns quant graus d’alcohol en sang, es convertirà en un d’aquests projectils que desgracien tantes vides
innocents a la carretera. Molt bé la iniciativa de l’Almirall (un lloc que figura al meu arxiu més íntim) però els que hi van
més o menys sovint i veuran la foto no son els destinataris del missatge, a aquests només els encendrà la indignació,
mentre les bèsties vandàliques estan en algun altre lloc covant barbaritats antisocials.

Peret - 16/05/2006 09:45


No sé si es pot considerar oportuna la familiaritat amb que tractes l’eminent jurista i historiador Joaquín Costa Martínez (Montsó 1846, Graus 1911); a un reformador social que fou referència moral i intel•lectual per a tots els pensadors de la generació del 98, i que ha estat reconegut amb un carrer a Barcelona, no se l’hauria d’aplicar el familiar “Quim” que s’empra en aquesta història, com si parléssim d’un xaval del barri... em sembla a mi.

Set-ciències - 16/05/2006 11:31


Molt bé, Set-ciències, i potser tu tampoc no li aplicaries el nom de Pare Claret a Sant Antoni Maria Claret. El que passa és que la tradició popular -no és una cosa que m'hagi inventat jo, això de Quim Costa- fa aquestes coses. I deixa'm dir-te que, en tot cas, probablement es fa més per estima que per manca de respecte.

Lo - 16/05/2006 13:03


Anem a pams... la tradició es forma a còpia d’anys i es formula amb conceptes o pren cos en costums o hàbits generalitzats, que poden arrelar en comunitats coherents -urbanes o rurals- de més o menys extensió i amb diversa durada, va com va. La sensibilitat popular també transforma noms i topònims (considerem Can Tunis, Torrent de les Flors, etc.) adaptant-los a una fonètica local o una interpretació conceptual. Fins aquí res d’estrany, i a més és ineluctable: “vox populi, vox dei”.

El senyor Costa va morir l’any 1911, l’Ajuntament de Barcelona no atorga un nom de carrer abans dels 10 anys del traspàs de l’homenatjat, ja estaríem al 1921... (faig aquesta prèvia per que no vull entretenir-me cercant l’any del canvi de nom, ja sabem que abans era el carrer de Ponent) no ho sé si es prou temps per que la gent hagi transformat la nomenclatura. En tot cas, és un barri que transito de fa molts anys (he treballat a Tallers, cursat estudis a l’antic Hospital, el gimnàs que hi ha al mateix carrer i freqüentat restaurants entranyables i algun negoci dels adjacents) i mai he sentit a ningú aquesta expressió: “Quim”. Naturalment, no nego que algú la faci servir amb la facilitat que avui s’acostuma a distorsionar el llenguatge, però això no és tradició per sí mateix, més aviat transgressió.

Parleu com vulgueu... ara, que d’això a comparar la meva innocent observació a una possible i eventual utilització del qualificatiu “Pare” envers l’honorat baró Antoni Maria Claret, hi ha un abisme. Per començar, “Pare” és una categoria dins el lèxic de la pràctica cristiana (gosaria firmar que també en altres confessions) i duu implícit un reverent acatament de subordinació espiritual, és el deixeble que reconeix la superioritat del mentor.

Això em porta a considerar que el senyor Antoni Maria Claret abans d’atènyer la beatificació i el reconeixement de la seva santedat –diguem que el màxim escalafó dins de l’esfera celestial- va ser un home que seguí la seva vocació, assolint la condició de clergue servidor de l’Església i obtenint el respectuós tractament de Pare que els fidels creients donen als seus mestres. No hi ha ni un bri de menysteniment, ni gratuïta familiaritat, en aquest apel•latiu! Sí que seria un demèrit que jo –o qualsevol criatura humana- m’adrecés al Sant dient-li “Toni”... que fora l’equivalent exacte al “Quim” que es vol legitimar aquí. I el que no em crec de cap manera és que algú faci servir l’apel•latiu per estima, ni tampoc que hi hagi manca de respecte, és més probable que ni tan sols sàpiguen qui va ser el titular del carrer.

Per no allargar-ho: estaria d’acord en que les tradicions han de començar algun dia, i si algú ha decidit iniciar-ne una de nova (encara que sigui avui mateix, 16 de maig) a mi ja m’està bé, m’hi apuntaré o no, d’acord al meu criteri mentre no sigui una realitat abassegadora, generalitzada i que m’impedeixi entendre’m amb els altres habitants o transeünts de Barcelona.

Quan no hi hagi més remei i tothom digui “Quim Costa”, jo potser baixaré del burro.

Set-ciències - 16/05/2006 15:54


No, si no cal pas que baixis del burro si no vols. Només em limitava a explicar que anomenar Quim Costa al carrer no ha estat una ocurrència meva -tot i que tampoc crec que fos tan greu, si ho hagués estat. I, la veritat, no estic en condicions de dir si es tracta d'un costum molt estés o poc, si és recent o arrelat de fa anys. Però, sobretot, volia deixar clar que en cap cas implica una manca de de respecte o de reconeixement de la tasca del senyor Joaquim Costa. I, per mí, aquí deixo el debat malgrat que sospito (ja ens anem coneixent...), que hi tindràs alguna cosa a afegir. Però ja m'està bé! Vinga, un petó, Set-ciències rondinaire!!

Lo - 16/05/2006 18:05


Doncs ara no penso dir res més, apa!

Set-ciències - 16/05/2006 20:43
Deixa el teu comentari
Per deixar un comentari has d'estar registrat:

Nom d'usuari:

Password:




Has oblidat la teva contrasenya? | Has oblidat el teu nom d'usuari? | Et vols registrar?
cerca Cerca avançada
 
Mostra al mapa
filtre

Amor

Anada d'olla

Ficcions

Històric

Històries de bici

No a la guerra

Queixa

Quotidià

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

2011

2012

2013

2014

2015

2016

2017

2018

2019

2020

 


 
Contacte | Staff | © Bdebarna 2010