Mentre la iaia Treseta m'anava a buscar aigua per fer castells amb la sorra, jo m'estava molt quieta al costat del banc, morta de vergonya per si algun nen o nena se m'acostava amb ganes de jugar. Mantenia la mirada a terra remenant una mica amb la pala i el rasclet, o vigilant les formigues que passejaven per meu voltant.
Ella tornava amb la galleda plena i aconseguiem entre les dues la proporció perfecta de sòlid i líquid per construir uns castells ferms com si fossin de debò i l'olor de la terra mullada em feia pessigolles al nas. Feia pastissos, canals, túnels, ... mirant de reüll la resta de nens que hi havia al parc. Gairebé sempre s'acostava algú per demanar-me per jugar o per fer amistat però jo no gosava ni aixecar la vista de les meves construccions. La iaia havia de contestar per mi: "No vol jugar, noia! No li agrada jugar amb altres nens..." I tornava a aixecar-se cap a la font a buscar una altra galleda d'aigua mentre jo mirava les formigues.