Portada » Sant Martí

En el solar ple de matolls de l'esquerra de la foto

LLOC: Cristóbal de Moura, 22 bis (Sant Martí)
DATA: Diumenge, 1 de maig de 2005
AUTOR: Daniel

En el solar ple de matolls de l'esquerra de la foto hi havia la casa on jo em vaig criar. Era una casa de dues plantes, construida amb materials molt pobres i amb escàs criteri arquitectònic. En la planta baixa hi havia un magatzem que jo sempre vaig conèixer tancat i, al costat, una sabateria. En el pis de dalt ens aplegàvem els meus pares, els meus avis materns, la meva germana i jo.
En la nostra illa de cases s'alternaven les vivendes amb les fàbriques i les naus industrials, cosa molt comú per tota aquella zona del Poblenou. La veritat era que, allà on miressis, tots els edificis tenien un aire de vell i negligit. Jo era llavors un nen i tenia de vegades la impressió que al barri vivien només pensionistes, com si l'envelliment de les construccions s'hagués transmés d'alguna manera als seus habitants. Però què voleu que us digui: era el meu barri i me l'estimava.
L'illa on hi havia casa meva va ser enderrocada totalment fa cinc o sis anys, després d'una dècada d'avisos per part de l'Ajuntament. Moltes altres illes de la zona han sofert també el pas de les excavadores i d'alguns llocs emblemàtics d'aquella part del barri (com el Restaurant Martinet, per exemple) ja no queda res. Suposo que l'Ajuntament pretén rejovenir la imatge del Poblenou i de la ciutat i, no ens enganyem, embutxacar-se uns quants milions d'euros amb l'especulació.
De quan en quan continuo passant per davant el solar que va ser casa meva i m'entristeix pensar que no en podré tornar a trepitjar mai el menjador, ni l'estança on jugava de petit, ni podré tornar a prendre el sol estirat sobre les rajoles del terrat.
Tot i que ara tingui una vivenda molt millor, de vegades encara idealitzo la meva infància en el segon pis d'aquella casa, construida amb materials molt pobres i amb escàs criteri arquitectònic.

6 comentaris


És clar, tio!

És que no ets ningu. O que et pensaves?

Funcionari <alcalde@ajuntamentbcn.es> - 27/07/2005 23:59


Avui he rellegit aquesta història, l’havia llegit sense parar-hi massa atenció per que no explica (malauradament) res excepcional, simplement la desaparició de l’escenari d'unes vivències personals, que difícilment resten a la història oficial de cap ciutat... no podem oblidar que les cròniques les escriuen els cronistes de nòmina –o els guanyadors, en cas de conflicte- que estan sota el dictat de les instàncies que ens administren.

Avui, en tornar a llegir aquesta evocació d’un lloc íntim m’he aturat en l’esment que fa d’un restaurant popular que jo havia freqüentat els anys que vaig treballar a una empresa del carrer Bolívia -Vieta Àudio Electrònica, una fàbrica d’origen familiar que va assolir força notorietat internacional en la fabricació d’equips d’Alta Fidelitat- de la que vaig ser cap de Publicitat els anys setanta/vuitanta. Parlo –parlem, el Daniel i jo- del Martinet, un menjador de taules corregudes on t’asseies moltes vegades al costat de desconeguts... això podia propiciar coneixences que es podien perpetuar –o fer que odiessis profundament un veí de taula fumador compulsiu- ja que tots els parroquians repetíem força sovint. La “carta” era escrita en grans pissarres a dues parets del local (que, això sí, era enorme i sorollós) i es componia de plats autènticament casolans, amb un toc popular que s’agraïa, sobretot si t’havies criat en una casa on es practiques la cuina de mercat.

Aquest restaurant (millor casa de menjars) tenia un cap de sala (maître, si parléssim d’un restaurant car) que tenia una facultat inexplicable: Quan anaves a pagar al taulell - mai et cobraven a la taula- havies de recitar el que havies menjat... però si dubtaves un moments per fer memòria del teu menú, ell et deia amb tota exactitud què t’havies cruspit! La seva capacitat per a memoritzar les comandes de tota una sala d’un centenar de comensals és un fenomen que mai m’he pogut explicar.

Altre aspecte a destacar és que els seus cuinats eren d’una honestedat insòlita, amb uns preus impossibles i la rapidesa i familiaritat del servei proverbial. Amb la desaparició d’aquest menjador popular, el barri i la ciutat s’han fet una mica més inhòspits.

Imagino que el Martinet no haurà obert les portes a cap altre lloc, però si algú em donés la pista de la supervivència professional d’algun dels seus treballadors em faltaria temps per anar a retrobar-lo i a l’informador li dedicaria un racó preferent en les meves devocions personals.

Pere Castaño <peretcs@menta.net> - 28/07/2005 00:04


Daniel, Pere, no sabeu la il·lusió que m'ha fet llegir aquestes línies vostres. Sóc néta del Martinet, és a dir, filla d'aquell senyor que hi havia darrera la caixa.... Heu parlat de la seva capacitat per recordar què havia menjat cadascú, amb independència que l'hagués servit ell o no, però que me'n dieu de la seva agilitat per fer sumes llargues? encara ara ho recordo i me'n faig creus...

Jo, i tota la meva família, també enyorem aquell barri que les excavadores es van endur. I sobretot el Martinet. Els meus avis, els meus pares i els meus tiets ho van entendre sempre com un servei al client, més que com un negoci. Això encaixa amb els vostres comentaris respecte la bona relació qualitat preu. I sabeu quin era el secret? cada dia s'anava a comprar a mercat i cada dia el menú i la carta canviaven i es cuinaven.

Avui, només els meus cosins, nois joves, han pogut tornar a treballar. La resta, els meus pares i els meus tiets es van veure abocats a una jubilació anticipada i forçosa...

No us vull fer glatir, però com podeu suposar, a casa continuem llepant-nos els dits amb tots els plats que cuinen la tieta i la mare.... és un plaer!!! 

Gràcies pel record i les paraules amables, ho traslladaré a la família.

 

 

 

Anna Alvarez - 17/02/2009 17:53


Daniel se lo que se puede sentir cuando tus recuerdos eran que viviste de niño en ese 2º piso, y que tu tristeza la llevas con tigo pensando que nunca más volveras a ver en pie, el piso donde posiblemente quedo una de las etapas vividas más felices de los mejores años de tu vida.

Te comprendo y te deseo todo lo mejor. 

mindungui - 13/03/2009 02:37


Que poca sensibilidad tienes tio, pues vaya un funcionari que estas echo si si ati : funcionari  alcalde@ayuntament noseque.

mindungui - 13/03/2009 03:03


Qui m'havia de dir que quatre anys després d'haver fet aquesta entrada a BdeBarna encara rebria comentaris. El que em fa més pena és saber que de mica en mica aniré oblidant els detalls de la casa on vaig viure. Sovint somio que encara hi visc, però són somnis una mica estranys perquè gairebé sempre, en el somni, intueixo que la casa està a punt de desaparèixer i m'afanyo a memoritzar-ne tots els detalls que puc. Per a l'Anna Álvarez, estic encantat que la néta del Martinet hagi pogut llegir aquest petit record. Jo vaig dinar moltes vegades a can Martinet amb els meus pares i avis. De fet, casa nostra donava al carreró sense sortida que hi havia rere el restaurant i sovint hi entràvem i en sortíem per la porta del darrera. La veritat és que no tinc contacte amb ningú d'aquella zona del barri. Si vols contactar-me, pots fer-ho a través del meu blog: http://elsmillorsdies.blogspot.com

daniel a - 13/05/2009 21:38
Deixa el teu comentari
Per deixar un comentari has d'estar registrat:

Nom d'usuari:

Password:




Has oblidat la teva contrasenya? | Has oblidat el teu nom d'usuari? | Et vols registrar?
cerca Cerca avançada
 
Mostra al mapa
filtre

Amor

Anada d'olla

Ficcions

Històric

Històries de bici

No a la guerra

Queixa

Quotidià

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

2011

2012

2013

2014

2015

2016

2017

2018

2019

 


 
Contacte | Staff | © Bdebarna 2010