Portada » Sant Martí

Un mite és un mite

LLOC: Almogàvers (Sant Martí)
DATA: Dilluns, 10 d'abril de 2006
AUTOR: nuit

Imagineu un concert on centenars de persones miren fixament un escenari absolutament ple de fum, atens al moment en que la boira blanca deixi escapar una mà, un tros de cama o la meitat de la cara d’un cantant. Això em va passar dissabte passat (8 d’abril de 2006) quan vaig anar a veure (?) en concert a The Sisters of Mercy, un dels grups de culte de la música gòtica dels anys vuitanta.

Però comencem pel començament.

La història de The Sisters of Mercy és tan fosca com la música que gairebé van inventar. Aquest grup que va revolucionar la música gòtica als anys vuitanta porta 15 anys vivint de recopilacions i concerts, fins el punt que es pot dir que no existeix ni grup (de la formació original de la banda, només en queda el cantant...) Tot i així, el mite és el mite i quan van anunciar que venien de gira a Barcelona vaig anar corrents a comprar l’entrada de rigor (que adjunto en aquest document com a proba inculpatòria).

Segons havien anunciat, les portes s’obrien a les 19.30h. Encara que vaig procurar ser puntual, quan vaig arribar-hi, la cua ja donava la volta a Razzmatazz-1 (antic Zeleste). Hi havia molta gent d’entre 30 i 40 anys, molta samarreta que portava anys acumulant pols a l’armari, molt làtex negre, polipiel i sombra d’ulls negre i violeta. Uns quants venedors ambulants ens voltaven com mosques “cerveza, cocacola, whisky, camisetas de los Sisters a 10 euros!” cridaven, mentre atenien les necessitats d’unes 1.000 persones assedegades i nervioses per que portaven més d’una hora esperant i les portes no s’obrien. “Hauran cancel·lat el concert?”

Finalment, dues hores i moltes llaunes després van obrir les portes de Razzmatazz i la gent va començar a circular cap a l’entrada amb els peus adolorits.

A dins ens varem trobar un escenari sense decoració, ras i buit, si exceptuem els amplificadors i tres micròfons de peu. Finalment, una hora després de mirar-nos com el fum de la màquina de fum es cargolava pel pal d’un micròfon buit, les llums van abaixar-se, la música va pujar d’intensitat i d’entre el fum de l’escenari, que s’havia acumulat de forma considerable, van sorgir tres siluetes. El concert va començar.

Al principi tot va anar força be, si considerem “força be” que no érem capaços de reconèixer les cançons excepte per algun acord i, en alguns casos, per la tornada, de tant com les havien canviat. Tot i així, un mite és un mite i varem intentar corejar-les i tot. No obstant, hi havia quelcom que no funcionava. Érem incapaços de veure gaire cosa del
que passava a l’escenari (la màquina de fum anava a tot drap)... potser va ser pel fum però aviat va començar a prendre forma un rumor “No sona massa be?”, xiuxiuejàvem, “no sona massa be?” ... la pregunta va encendre una espurna de sospita que aviat va estendre’s entre tot el públic i va prendre forma corpòria en una frase terrible: “Està fent playback!”

Fos veritat o mentida el públic es va calentar i va començar a escridassar al seu mite, que d’altra banda es passejava tant tranquil darrera la seva cortina de fum fins que passada una hora de concert el cantant va deixar escapar un gall aterridor!

Tot seguit, una noia de l’organització va pujar a l’escenari i va demanar-nos perdó en nom del cantant, tot assegurant que l’Andrew (així s’anomena), no estava gaire bé de la veu. “Guardad vuestras entradas. The Sisters va a volver a Barcelona y os dará un concierto gratis”

En sentir la paraula gratis el públic va esclatar en un crit d’alegria incontrolable i incomprensible: un senyor calb sense veu que possiblement havia resolt algunes cançons tirant de veu pregravada ens havia estafat a tots 30 euros a canvi de prometre’ns la lluna i nosaltres cridàvem de joia.

Guardaré l’entrada. Un mite és un mite.

5 comentaris


D'això al meu barri en diuen "aixecada de camisa" o bé "presa de pèl"... per que, a veure, vau quedar en dia i hora? Oi que no? Doncs ja heu vist prou als vostres ídols, i els 30 euros, és clar!

Serafí - 11/04/2006 13:29


No, si ja ho se... el que passa és que no sóc capaç d'esguinçar l'entrada... i ja no és l'ídol de ningú, em sembla (al menys pels qui estàvem allà)

Nuit - 11/04/2006 13:38


M'ha recordat la història d'aquell duo de camàndules que possiblement mai van cantar en directe -els Milli Vanilli- però que fins havien obtingut un Grammy, i al final se'ls va descobrir la superxeria. Van arribar a ser un veritable fenomen, quant a fans, i només eren fum, com el del escenari de la Nuit. No dic que sigui el mateix, només constato que es poden fer moltes martingales amb la escenografia, i un cop has pagat... Però sempre ens quedarà el vinil...

Pere Castaño - 11/04/2006 13:58


eiii jo també vaig estar-hi, em van entrar ganes de carregar-me al cantant quan va dir allo de que no podia seguir, per sort ahir van repetir el concert que si no...

CaRpe DiEm

http://www.foalworld.blogspot.com

girlonaleash <schwarz_pearl@hotmail.com> - 14/05/2006 10:01


A si? i com va anar?

Nuit - 14/05/2006 23:12
Deixa el teu comentari
Per deixar un comentari has d'estar registrat:

Nom d'usuari:

Password:




Has oblidat la teva contrasenya? | Has oblidat el teu nom d'usuari? | Et vols registrar?
cerca Cerca avançada
 
Mostra al mapa
filtre

Amor

Anada d'olla

Ficcions

Històric

Històries de bici

No a la guerra

Queixa

Quotidià

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

2011

2012

2013

2014

2015

2016

2017

2018

2019

2020

 


 
Contacte | Staff | © Bdebarna 2010