Portada » Sant Martí

Ribera de l'Orinoco

LLOC: Estany del Parc de Diagonal Mar (Sant Martí)
DATA: Dilluns, 23 de maig de 2005
AUTOR: Pere Castaño <peret@perecastanyo.cat>

Avui puc escriure aquesta història gairebé de miracle, l'ocell que es pot veure a la foto va ser el desencadenant d'una tragèdia que m'hauria pogut costar la vida, i si no ha estat així ho dec al sacrifici d'un indígena de la tribu dels huascamatxa, un poble que habita a la vora de l'Orinoco i que viu dedicat a la pesca, la recol•lecció de fruits del bosc i la ingesta de bolets estupefaents, tot amanit per la ganduleria més improductiva que mai hagi vist un europeu.

La cosa va anar així: vaig veure el bonic ocell a la ribera d'aquell riu feréstec, l'animalet estava força ocupat furgant el llim del fons i arreplegava amb el llarg bec tota mena de crustacis i invertebrats que li son aliment habitual, aquella figura esvelta em va seduir i vaig imaginar-me'l guarnint la terrassa de casa meva i passejant la seva elegància per davant d'eventuals convidats a sopar. Com em vaig alegrar aleshores de no haver llençat la piscina inflable de quan la meva filla era petita i hi xipollejava al bo de l'estiu!

Vaig tornar al poblat a demanar ajuda a un jove ferreny –l'Ouuro- que em distingia amb una oberta amistat, contaminada d'una mena de pietat o instint de protecció que li hauria despertat la meva imperícia per a enfilar-me als arbres gegantins, suportar les picades de les monstruoses aranyes amb qui convivien a les cabanes del poble o les incisions que s'infligien per decorar-se el membre viril.

Acceptà sense vacil•lació col•laborar en la captura i abans que me'n pogués adonar aquell ànima càndida estava tibant l'arc i era a punt de disparar una fletxa emmetzinada a l'objecte de la meva fascinació! Em va costar Déu i ajuda que entengués el meu interès per l'animal... viu. Per als huascamatxa aquella bestiola no tenia altra utilitat que proporcionar guarniment als barrets cerimonials, els quals coronaven amb el plomall que l’au lluïa al cap. Va acceptar de preparar un parany per apoderar-nos de l'animal viu i en un tres-i-no-res ja estava muntant aquella plataforma amb xarxa i un recipient on hi dipositaria les minúscules gambes de riu que eren el delit de la nostra presa... és en aquest punt que va esdevenir la tragèdia anunciada al principi del relat: així com les gambes agraden a l'ocell, l'ocell agrada d'allò més als caimans que senyoregen el riu. Gairebé no caldria dir-ho, va sortir a escena el temible saure i l'estimat ocell era ben a prop de dir adéu a la vida... però va haver-hi sort! Els caimans aprecien més encara la carn humana i tenen poques ocasions de menjar-ne, aquell monstre m'hauria pogut triar a mi, però en aquell moment el meu amic protector -l'Ouuro- estava mig submergit a l'aigua absort en la preparació de la seva trampa aquàtica i ni se'n adonava de la presència del depredador, vaig pensar que si l'advertia del perill arriscava la integritat de l'ocell desitjat... i vaig optar per confiar en les dots lluitadores del nadiu. El caiman en va tenir prou amb una cama del xicot, l'ocell va caure al parany i me l'endugué sa i estalvi mentre intentava consolar l'Ouuro amb allò tan suat de que "hauria pogut ser pitjor" o "ja no et faran enfilar als arbres a collir cocos".

El final no és el que podríeu imaginar, arribar a Barcelona amb l'ocell i desfermar-se un altre drama tot va ser la mateixa cosa: la gata de casa no l'acceptà de cap manera i la seva hostilitat era tan activa que no podia deixar portes ni finestres obertes, a risc de veure com les blanques plomes que m'havien encisat es tenyien de sang. D'altra banda l'Ouuro –havia batejat l’ocell amb el nom de l'amic com homenatge al recordat indígena- no semblava feliç, la piscineta li venia petita i els crustacis congelats no li acabaven de fer el pes (i a mi, la dieta em sortia caríssima!). Decidit a resoldre el conflicte he optat per dur-lo al parc de Diagonal Mar i aviar-lo, s'hi ha aclimatat prou bé i penso que he fet el que havia de fer. La pau ha tornat a casa meva i de tan en tant li faig una visita al seu nou estany. A més, no hi ha caimans.

Ah! I l'Ouuro m'ha vingut a visitar, no se si és que m'enyorava o es disposava a viure a expenses meves, el cas és que va instal•lar-se a casa i la feina que vaig tenir per evitar el sacrifici de la meva gata, ell insistia a preparar-me un deliciós guisat típic de la seva terra i li semblava la mena d'animal més semblant al que empren allà, la amistat no té límits i m’estava molt agraït per l'acolliment. La cama ortopèdica m'ha costat una fortuna, però el xicot camina amb un aire d'allò més pinxo i ni se li nota. M'he espavilat tant com he pogut per trobar-li una feina de vigilant a un pàrking i ja es guanya la vida, viu en un pis compartit amb tretze filipins i està estudiant català.

2 comentaris


Bona narrativa. Molt bé podria esser real. Sobretot el final de la història.
Felicitats

Pere <megacap@coac.net> - 08/08/2005 15:19


Ep! Que l'ocell és de veritat i el vaig enxampar al parc, en el lloc exacte que s'assenyala al mapa, però també és cert que altres vegades que hi he anat ja no l'he vist, he de creure que hi era de pas, així com alguna altra au d'aspecte exòtic que he fotografiat posteriorment com ara una mena de gallineta de color fosc amb bec i potes d'un taronja intens, molt vistós. Suposo que aquella extensió d'aigua els resulta confortable ja que a més hi troben menjar pel que he pogut veure mentre els retratava.

Pere Castaño - 05/09/2005 16:33
Deixa el teu comentari
Per deixar un comentari has d'estar registrat:

Nom d'usuari:

Password:




Has oblidat la teva contrasenya? | Has oblidat el teu nom d'usuari? | Et vols registrar?
cerca Cerca avançada
 
Mostra al mapa
filtre

Amor

Anada d'olla

Ficcions

Històric

Històries de bici

No a la guerra

Queixa

Quotidià

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

2011

2012

2013

2014

2015

2016

2017

2018

2019

 


 
Contacte | Staff | © Bdebarna 2010