Portada » Sants-Montjuïc

Les barraques de Montjuïc (i II)

LLOC: Montjuïc (Sants-Montjuïc)
DATA: Dimarts, 30 de juny de 2009
AUTOR: daniel a

Després de la Guerra Civil, les onades migratòries van disparar la població de Montjuïc fins a transformar la muntanya en una autèntic suburbi marginal. Els pocs pagesos que hi quedaven van acabar per desaparèixer, ja fos perquè havien venut les seves terres als barraquistes o perquè, simplement, les havien abandonat. Aquest fet, unit a la mala fe d'alguns propietaris, va provocar molts conflictes legals entre els barraquistes i les autoritats públiques arran de la propietat dels terrenys on s'aixecaven les barraques.

Cap a mitjans dels anys cinquanta, el problema del barraquisme havia agafat ja unes dimensions preocupants. El 1957, amb motiu de l'anomenada “Semana del suburbio”, les autoritats van decidir fer un cens de les barraques de Montjuïc. El resultat va ser de 6090 barraques, on vivien gairebé 30000 persones. Llavors ja hi havia uns barris establerts de contorns més o menys delimitats: sobre la Fossa, Jesús i Maria, els Tres Pins, la part final del Poble Sec, Can Clos, Can Valero i Las Banderas. El més conegut era probablement Can Valero, que va desenvolupar-se sobre tot a partir dels anys quaranta i que s'estenia (junt amb el nucli conegut com els Tres Pins) des de la part posterior de l'Estadi fins el castell (el seu nom provenia del berenador que hi havia just darrere l’Estadi). També hi havia barraquistes instal·lats en antics pavellons de l'Exposició Internacional, llavors mig derruïts. L'any 1957, un jove Oriol Bohigas va publicar en la revista Solidaridad Nacional un article titulat Elogio de la barraca on demanava que s'oferís als barraquistes una alternativa a les barraques que no pasés per els blocs de pisos aixecats a corre-cuita i sense cap mirament (que van donar lloc al cèlebre barraquisme vertical i les ciutats-dormitori). També feia un elogi de la funció social de les barraques que, vistes les situacions de degradació social que acollien, resultava una mica sorprenent. Bohigas deia (referint-se a les barraques): "No las destruyamos, por favor, si no es para superarlas". La majoria dels homes dels barris barraquistes de Montjuïc treballaven en la construcció, la indústria o el port, tot i l'element criminal no hi era desconegut. Recorda en Josep Maria Huertas que, l'any 1946, l'escultor Josep Dunyac va publicar una carta al setmanari Destino denunciant la desaparició d'una escultura seva de bronze instal·lada al parc Laribal (La Vanguardia 19.5.04).

Es podria dir que el darrer gran acte a Montjuïc fins els Jocs Olímpics van ser els Jocs Mediterranis del 1955. Dos anys després de la seva celebració, el número de barraquistes superava ja els 50000. Com es pot deduir d'aquestes xifres, la densitat de població en alguns nuclis barraquistes era molt gran. Les barraques podien allotjar a una família sencera en 25 metres quadrats. No cal dir que les condicions de vida d'aquestes persones no havia canviat pràcticament en res des de principis de segle. Mancava la llum elèctrica (tot i que alguns grups de barraques l'aconseguien a base d'empalmar cables il·legalment), no hi havia aigua corrent (a l'àrea de Can Valero l'any 1957 hi havia set fonts públiques per a una població de trenta mil persones) ni connexió amb el clavegueram. Mesclades amb les barraques també havien aparegut les anomenades cases d'autoconstrucció, que tenien unes condicions d'habitabilitat una mica millors però igualment sota mínims. Un altre problema etern de la zona era la manca de comunicacions amb la resta de la ciutat: la parada d'autobús més propera (o la parada del funicular) podia ben bé estar a mitja hora o tres quarts caminant per camins moltes vegades sense asfaltar.

Totalment negligida per les autoritats, la muntanya de Montjuïc va convertir-se ràpidament en un apèndix vergonyós de la ciutat de Barcelona, al qual els barris limítrofs giraven l'esquena. Els barris de la muntanya van veure com el seu nom es vinculava a la degradació social i la inseguretat. L'enorme esforç econòmic i logístic que hagués suposat posar remei a aquella situació (i el fet que es tractava d'un problema era ben amagat de la vista de la ciutadania) van decidir els successius ajuntaments a mirar cap a una altra banda. L'única institució que va actuar-hi va ser l'Església. Per exemple, a Can Valero van construir-se una escola i un dispensari gràcies a les gestions del pare José Miguel i la bona voluntat del constructor Miró Trepat. L'Ajuntament va contribuir a agreujar la situació el 1964, quan va decidir utilitzar l'estadi per allotjar temporalment els veïns del Somorrostro que havien perdut la casa com a conseqüència d'un temporal. Allà van romandre molts fins l'any 1968, junt amb famílies que ocupaven altres instal·lacions com el Palacio de las Naciones, el Palacio de las Misiones i el Pavelló de Bèlgica.

Com a problema afegit a les condicions de vida dels barraquistes hi havia l'activitat en les pedreres, que va durar fins els anys seixanta i va causar més d'un accident. Un cop tancades, es van fer servir com a abocadors de les escombraries de la ciutat. Mil quatre-centes tones diàries de deixalles anaven a parar diàriament a la muntanya, omplint-la d'una pudor terrible i generant un risc pels seus residents: l'aigua de la pluja s'acumulava en l'interior dels abocadors i provocava freqüents riades de fang i runa. El desembre del 1971, una tempesta molt intensa trencaria el dic d'una de les pedreres, permetent que una llengua de fang de mig metre inundés la barriada de Can Clos. Vint-i-vuit famílies van perdre la casa. L'alcalde Porcioles va comprometre's llavors a prohibir l'ús de Montjuïc com a abocador aquell mateix any.

No va ser fins la dècada dels seixanta que es van començar a prendre mesures per reubicar la població de la zona en habitatges més dignes. La causa d'aquestes mesures no era tant la caritat municipal com els interessos urbanístics (e. g. l'aixecament dels estudis de TVE de Miramar i del parc d'atraccions Maricel Park). Els reallotjaments van començar l'any 1965. Les famílies van ser traslladades a polígons d'edificis de la perifèria com Sant Cosme, la Mina i el grup La Pau. El procés de reallotjament va estar ple d'entrebancs i promeses incompletes, cosa que va propiciar l'aparició dels primers moviments reivindicatius organitzats entre els barraquistes. La desbarraquització de la muntanya va durar fins l'any 1972 i no va ser, ni de bon tros, completa.

Coincidint amb el trasllat dels barraquistes, van aprovar-se algunes iniciatives per dinamitzar la muntanya. Així, als anys seixanta va inaugurar-se la línia d'autobús M, que connectava la Plaça d'Espanya amb les barraques de Can Valero. Tot i ser una línia servida per un sol autobús, va tenir un èxit espectacular. A principis dels anys setanta van inaugurar-se algunes instal·lacions esportives, jardins públics i la Fundació Miró. A més, durant quatre anys s'hi celebrarien carreres de Formula 1.

Amb l'arribada de la democràcia, la situació en la muntanya no va passar d'una lenta transformació cap a la normalitat, amb l'aixecament o reconversió de diverses infraestructures (com el Mercat de Les Flors o el nou Pavelló Mies van der Rohe). El Teatre Grec, desconegut per a la majoria dels barcelonins durant l'època franquista, va ser recuperat arran de la transició. Es podria dir que l'única instal·lació de Montjuïc que va anar rutllant va ser el Poble Espanyol, que mai va deixar de tenir una certa acceptació entre el públic local i va veure's beneficiat per l'empenta turística dels anys seixanta. L'Estadi presentava llavors un aspecte desolador. Tan lamentable era el seu estat que ja l'Ajuntament franquista havia sospesat la possibilitat d'enderrocar-lo. No obstant, la decisió que Barcelona presentés candidatura com a seu olímpica va acabar salvant la infraestructura, ja que remodelar l'estadi va veure's com l'alternativa més econòmica de tenir un recinte apte per a les proves olímpiques. L'any 1983, un equip d'arquitectes va dissenyar un projecte per al nou estadi. En una repetició dels problemes ja trobats seixanta anys abans, les autoritats municipals van haver de decidir què fer amb els barraquistes que encara aguantaven en la muntanya. L'any 1983 va provar-se d'allotjar a unes quantes famílies de barraquistes al barri del Besòs però el projecte no va reeixir per la oposició veïnal. L'any 1987 encara quedaven gairebé 400 barraques al barri de Can Valero. Amb el seu enderroc, l'any 1990 l'Ajuntament va anunciar la fi del barraquisme a Barcelona.

Tanmateix, el barraquisme mai no ha acabat de desaparèixer en la muntanya després dels Jocs. L'onada d'immigrants estrangers iniciada als anys noranta ha significat la reaparició de petits nuclis barraquistes, els habitants dels quals veuen en l'aïllament de la muntanya un lloc per estar-s'hi lluny de les autoritats i la curiositat pública. Tot i no representar un problema tan greu com cinquanta anys enrere, el seu creixement ja ha obligat l'Ajuntament a ordenar desallotjaments periòdics.

Per acabar, només recordar que el juliol del 2008 va inaugurar-se al Museu d'Història de la Ciutat l'exposició Barraques. La Ciutat Informal, que repassava el fenomen barraquista a Barcelona durant el segle XX. Us deixo en Document Barcelona un link a un reportatge de TVC on diverses persones que van viure en barris barraquistes expliquen la seva experiència.

 

Daniel

 

http://elsmillorsdies.blogspot.com

http://documentbarcelona.blogspot.com 


5 comentaris


Interessant història daniel. Un petit aclariment; malgrat que l'Ajuntament hagués donat per extingit el barraquisme l'any 1990, avui et puc donar fe que encara hi ha un indret a Barcelona on es viu en unes condicions idèntiques. I això durarà, com mínim fins l'any 2011.

Si vols veure aquesta història busca a Bdebarna, El Camí de la Cadena.

enric j s <ejaras55@hotmail.com> - 02/07/2009 21:10


Algunes notes:

Las barracas son las costras de la ciudad. A veces se las arranca sin estar el mal completamente curado, y sangran (F Candel, Han matado un hombre, han roto un paisaje)

Una Bhistòria notable, gràcies Daniel.

l'any 1971 no va ser només una llengua de fang, va ser una llengua (un alllau diuien alguns) d'escombreries, per deixar de portar les basures es va fer l'abocador del garraf.

enric, em pensava que al cami de la cadena ja havien fet fora els barraquistes, dius que fins el 2011?

Torno al Candel : De las barracas de ladrillo, de obra que se dice, acostumba a decir la gente: Igual que un piso

D'aquestes barraques d'obra en cara en queden també al carmel, a torebaró, crec recordar haver.ne vist també a les roquetes....

Ara hi ha la modalitat de barraquisme amb rulots, solars a poble nou on es formen campaments de rulots fins que les demandes del'amo del solar , la pressió dels veïns, l'actuació de les autoritats fa que marxin i busquin un altre solar. Si no vaig errat són grups de gitanos d'origen portuguès o romanès

En reallotjar els barraquistes el nostre ajuntament, sensible com sempre, ajudava la gent a coneixer nous barris, els de la perona a can tunis per cert al seu dia premi fad d'arquitectura) els del somorrostro a st. cosme o alguna cosa aixi, la qüestió era treure'ls del barri i desarrerar-los un poc més

En fi, on hi era el somorrostro van fer la vila olimpica, on la mina el forum, on la perona l'ave

salut

tontaino

tontaino <quimrm@icab.cat> - 05/07/2009 20:19


Doncs si, Tontaino, encara al anomenat Patio 27 hi conviuven una decena de families i que si tot va com deuría, i sent optimistes, tindran construits els habitatges on seran reallotjats a final de l'any 2011.

Sobre el barraquisme hi han penjades a bdebarna algunes històries força interessants.

enric j s <ejaras55@hotmail.com> - 06/07/2009 10:06


Evidentment, quan deia en el text que l'Ajuntament havia anunciat l'any 1990 la fi del barraquisme a Barcelona només em feia ressó d'unes declaracions. De barraques en continua havent, tot i que no en extensions tan immenses com a Montjuïc. També hi ha el "barraquisme vertical" en alguns barris perifèrics, i els campaments de rulots que mencioneu en alguns solars (els del Poblenou surten periòdicament en les notícies).

daniel a - 07/07/2009 16:58


Podeu trobar més fotos i un parell de vídeos en el blog:

 http://documentbarcelona.blogspot.com/2009/06/les-barraques-de-montjuic-i-ii.html

daniel a - 18/07/2009 14:18
Deixa el teu comentari
Per deixar un comentari has d'estar registrat:

Nom d'usuari:

Password:




Has oblidat la teva contrasenya? | Has oblidat el teu nom d'usuari? | Et vols registrar?
cerca Cerca avançada
 
Mostra al mapa
filtre

Amor

Anada d'olla

Ficcions

Històric

Històries de bici

No a la guerra

Queixa

Quotidià

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

2011

2012

2013

2014

2015

2016

2017

2018

2019

2020

 


 
Contacte | Staff | © Bdebarna 2010