Portada » Eixample

Conte rebutjat per TMB: Sense bitllet.

LLOC: Metro Sagrada família (Eixample)
DATA: Divendres, 2 de maig de 2014
AUTOR: jaumesclub <misterjau@gmail.com>

Hola, amics, sóc en Jaume. Vaig presentar aquest conte per el concurs de relats curts de TMB i he rebut aquest e-mail com a resposta: 

 “Hem descartat el teu relat ja que el seu contingut incompleix aquesta clàusula recollida a les bases legals del concurs: “No poden vulnerar o danyar la sensibilitat de les persones o incitar a conductes de caràcter violent, sexual, discriminatori, antireligiós, contràries als usos socials, ni utilitzar un llenguatge groller o inapropiat”.

Jo no penso que el relat sigui tant xungo com m'ho volen pintar, així que us el deixo aquí escrit per que jutgeu vosaltres mateixos:
 SENSE BITLLET. 

Un conte de Jaume Fibla 

En Pere no duia bitllet. La barrera de revisors li blocava la sortida i la retirada era impossible. Cada pas que feia cap a ells era un pas més cap a la seva condemna. Sabia de bona tinta que viatjar sense bitllet vàlid o suficient pot constituir una infracció administrativa que es pot sancionar amb una multa de fins a 6.000 Euros, d'acord amb els articles 65 i 66 de la Llei 4/2006 de 31 de març ferroviària, però això no li havia impedit saltar-se aquesta llei unes quantes vegades, diríem que a la torera, si no fos perquè en Pere era profundament anti taurí i vegetarià. Quina culpa tenia ell de que a la seva estació fos tant fàcil colar-se? si és que li posaven en safata! no era culpa seva! què hi vols fer? ell era un noi dèbil, no podien esperar que cobrant el seu patètic sou de tele-operador es pogués permetre els desorbitats preus d'una T-10, una T-50/30 o molt menys encara una T-Mes o T-Trimestre... per això cada vegada que es colava al Metro, en Pere sentia que estava fent justícia. Sentia que feia el que havia de fer tothom, se sentia com un Robin Hood sense malles.
Sempre havia estat molt prudent perquè no l'enxampessin, però alguna cosa dins seu, potser una mena de por o de remordiment cada vegada que es colava, li deia que tard o d'hora li cauria la guillotina al coll, i aquest dia havia arribat.
No li quedaven gaires opcions. Només quatre persones davant seu. Serviria d'alguna cosa si fingia un atac epilèptic? o un atac de cor? o potser podria empentar el revisor, fintar els segurates i córrer cap al carrer sense ser enxampat? semblava arriscat, a més les càmeres de seguretat estaven a cada cantonada enregistrant-ho tot, si no l'enganxaven avui l'enganxarien demà o un altre dia. Les mans li tremolaven, gotes de suor li regalimaven pel front, una forta sensació de mareig li feia rodar el cap. Observava com en un racó els revisors multaven un noi amb rastes a qui havien enganxat in-fraganti. Mirava les cares dels agents, intentant esbrinar quin d'ells podria arribar a ser compassiu amb ell i deixar-lo marxar si inventava una bona excusa i demanava perdó, però totes li semblaven inescrutables, fredes, gens compressives... algunes denotaven l'amargor d'estar en una feina poc satisfactòria, que no és la que voldrien estar fent. Estava segur que pagarien amb ell tots els seus problemes.
En Pere sentia un remolí de nervis a la panxa que es va convertir en gas. Gas que volia fugir incontroladament del seu organisme i que ben aviat va causar un petit big bang al seu interior, on milions d'estrelles microscòpiques creaven noves galàxies estomacals que li obríen un buit enmig del cos, un forat còsmic que girava i girava atraient tot el que l'envoltava cap a ell; revisors, màquines de revisar, segurates, gossos dels segurates, i usuaris diversos del servei del Metro, incloent nens i nenes, dones i homes, avis i avies... tot s'ho engolia el forat negre d'en Pere, que anava augmentant de tamany a cada cosa que entrava en el seu fosc misteri còsmic. El cervell d'en Pere amb prou feines podia raonar per assimilar la magnitud del fet que estava vivint, però alguna cosa li deia que d'aquesta no se'n sortiria. I amb aquest darrer pensament conscient, en Pere va tancar els ulls, va caure de genolls i va implosionar, deixant un portal interdimensional obert que, paradoxes de la vida, TMB s'apropiaria per començar a investigar revolucionaries tècniques de teletransport públic: el transport del demà.


Això és tot, amics!

Si voleu llegir més textos meus ho podeu fer en el meu blog en català:
http://jaumesclub.blogspot.com.es/

O en el meu blog en castellà:
http://misterjau.blogspot.com.es/

2 comentaris


No entenc ben bé el per què. Ells s'ho perden.

cio <cio.rigau@ono.com> - 19/05/2014 22:26


El bitllet s'ha de pagar.

Jo ja pago el meu, no vull haver de pagar el teu.

A partir de "Quina culpa tenia ell de que a la seva estació fos tant fàcil colar-se?", he deixat de llegir.

bdn - 20/07/2014 21:28
Deixa el teu comentari
Per deixar un comentari has d'estar registrat:

Nom d'usuari:

Password:




Has oblidat la teva contrasenya? | Has oblidat el teu nom d'usuari? | Et vols registrar?
cerca Cerca avançada
 
Mostra al mapa
filtre

Amor

Anada d'olla

Ficcions

Històric

Històries de bici

No a la guerra

Queixa

Quotidià

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

2011

2012

2013

2014

2015

2016

2017

 


 
Contacte | Staff | © Bdebarna 2010