Portada » Eixample

Maquillatge

LLOC: Villarroel (Eixample)
DATA: Dimecres, 27 de juliol de 2005
AUTOR: Pere Castaño <peret@perecastanyo.cat>

M’acaba de passar i no em puc aguantar d’escriure-ho. He anat a una cansaladeria del carrer Villarroel que freqüento i el primer que he sentit en entrar: - Doncs cada dia n’hi ha de morts...

Era la dependenta -una dona de mitjana edat- i es dirigia a una noieta força bufona i d’aspecte delicat que l’acompanyava darrera el taulell.

- És que a mi els morts em fan por...

- De mal no te’n faran cap...

- Segur que em fa yu-yu!

No he pogut estar-me’n d’intervenir: - Trobo que tenen una conversa poc engrescadora per a comprar “fiambres”.

La mestressa sense ni preguntar-me què volia, ha insistit mirant-me a mi... com si jo ja sabés de què anava i reclamant el meu assentiment: - Si ja son morts... d’allò més inofensius!

La situació em superava i jo, que més aviat soc de poques paraules i decididament gens tafaner, no he pogut deixar de preguntar: - Ja ho sé que potser no m’hi hauria de ficar, però els faria res dir-me de què estan parlant?

- Aquesta beneita, que s’apunta a un curset d’arreglar morts! Això que te’ls recomponen i els maquillen... vaja que te'ls deixen com nous.

I amania la explicació amb detalls que eren d’agrair: - Si fins els cusen la boca per dins perquè no se’ls quedi oberta!

I la noia: - Jo no ho sé si podré...

I jo: - Ah sí, que és quan tothom et diu: “Sembla mentida, quin goig que fa!” i “Talment com si dormis” o “Escolta, si no se li veu cap cop, ni una nafra”

I la mestressa: - Això mateix, i ves quina ximpleria, perque tot plegat això val un dineral! I ja em diràs a què treu cap voler que un difunt sembli viu i amb bona salut!

La noieta anava fent que sí amb cops de cap compassats i obrint uns ulls com plats. Com que jo ja em sentia de ple dret incorporat a la conversa he mirat d’aportar-hi arguments tranquil·litzadors (... t’hi acostumes... només és al començament... el cert és que “ells” ni piulen...) unes observacions que la noia anava puntejant amb la seva lletania: - És que sempre m’han fet molta por... I quan penso en un accidentat, tot desfigurat!

Ha anat entrant gent i ja m’ha semblat que no podia allargar el tema, tot i que m’havia provocat unes irreprimibles ganes de saber com redimonis la noia d’aspecte fràgil s’havia arribat a embolicar en l’assumpte dels tractaments de bellesa funerària. He fet el cor fort i les hi he demanat tres unces de cap de senglar, tres de bisbe de llengua i mortadel·la.

Però ara que s’acosta l’hora de sopar em sembla que avui em faré una truita de ceba.

2 comentaris


Q bó! M'ha agradat molt la teva història!!
Fins aviat,
Aina

Mariaina - 28/07/2005 13:48


Gràcies Aina (quin nom més bonic), doncs és rigorosament certa, calcada d'una situació que vaig viure ahir a un quart de nou del vespre... així que no em puc atribuir cap mèrit.

Pere Castaño - 28/07/2005 17:40
Deixa el teu comentari
Per deixar un comentari has d'estar registrat:

Nom d'usuari:

Password:




Has oblidat la teva contrasenya? | Has oblidat el teu nom d'usuari? | Et vols registrar?
cerca Cerca avançada
 
Mostra al mapa
filtre

Amor

Anada d'olla

Ficcions

Històric

Històries de bici

No a la guerra

Queixa

Quotidià

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

2011

2012

2013

2014

2015

2016

2017

2018

2019

 


 
Contacte | Staff | © Bdebarna 2010